Els màxims golejadors dels històrics d’Europa

César va marcar de cap bona part dels seus 235 gols amb el Barça.

Ara que Messi ja ha atrapat en nombre de gols a Kubala (194), ‘tan sols’ n’hi falten poc més d’una quarantena per superar a César Rodríguez al capdavant del rànquing de màxims golejadors blaugranes de la història en partits oficials. El davanter centre lleonès, conegut amb el sobrenom de ‘Pelucas’, va marcar 235 gols com a jugador del Barça entre la dècada dels 40 i dels 50. Fins al moment, i des de fa seixanta anys, César manté l’honor de ser el màxim golejador d’un dels històrics del futbol europeu.

Observant els màxims golejadors de la resta d’històrics d’Europa (entenent per històrics els equips amb més títols de Lliga de Campions), veiem que en alguns casos es tracta de jugadors contemporanis de l’època de César mentre que en d’altres són jugadors que encara no s’han ni retirat. És el cas del Real Madrid, que té a Raúl com el jugador que més gols ha marcat amb la samarreta blanca. Entre 1994 i 2010, el madrileny va anotar un total de 323 dianes, superant al mite del madridisme, Alfredo Di Stéfano, que tenia el rècord amb 307 gols.

Lliga de dos per estadística

Barça i Real Madrid, una lliga de dos.

Amb el Betis de líder, el Llevant com a tercer classificat i el Barça i el Real Madrid havent ensopegat ja en dues jornades, està de moda dir que allò de la ‘lliga de dos’, en referència a les desigualtats entre els dos grans (Barça i Madrid) i la resta, ja ha quedat demostrat que és mentida i que és una història inventada per amagar les misèries d’aquells clubs que es veuen incapaços d’assaltar el campionat.

Aquest any sí?

Falcao és el nou ídol de l'afició matalassera.

Aquest any sí? I no, no parlo del Barça, que afortunadament pels culers ja ha deixat aquesta frase enrera des de fa unes quantes temporades. Parlo de l’Atlético de Madrid, conegut popularment com el ‘Pupas’ per la seva mala sort (i gestió?) endèmica. Després d’un estiu molt mogut, els matalassers han començat una temporada en la que de nou somien repetir èxits passats. Si bé és cert que la Lliga Europa i la Supercopa d’Europa guanyades el 2010 van donar un cert respir a la impaciència dels aficionats, també ho és que des del seu retorn a Primera (després dels “dos añitos en el infierno”), l’Atlético no ha acabat de trobar l’estabilitat.

Aquest City va de debò

La connexió entre Agüero i Silva funciona de meravella.

Des que l’agost del 2008, l’Abu Dhabi United Group va comprar el Manchester City que els aficionats ‘citizens’ esperen per veure com el seu equip es converteix en un gran d’Europa i passa per sobre de l’omnipresent rival ciutadà, el Manchester United. Des del principi, els nous propietaris àrabs no han escatimat ni un petrodòlar per encadenar fitxatge rere fitxatge, construint autèntiques plantilles de PC Fútbol. Tres anys després, sembla que la força dels diners ha acabat modelant un equipàs que aquesta temporada ja és favorit tant a Anglaterra com a Europa.

Equips d’infància: Logroñés

Escut de l'històric C.D.Logroñés.

Deu ser veritat allò de que qualsevol temps passat va ser millor. Per això, els ‘futbolerus’ de la meva generació vam sentir tanta nostàlgia en escoltar que la selecció espanyola jugava el seu partit contra Liechtenstein a l’estadi Las Gaunas, el camp del Club Deportivo Logroñés, equip modest i ja desaparegut que va tocar el cel entre finals dels vuitanta i els noranta, època en la que va jugar nou temporades a Primera Divisió. De fet, l’actual Las Gaunas es va inaugurar l’any 2002 i la seva gespa no hi ha vist mai cap partit de Primera, però porta el mateix nom que el vell estadi i està construït al costat d’on hi havia l’anterior.

La nova Alemanya

Joachim Löw és el seleccionador d'aquesta nova Alemanya.

“El futbol és un esport on juguen ‘onze contra onze i al final sempre guanyen els alemanys”. Aquesta és la famosa frase de l’exfutbolista anglès Gary Lineker que tant bé il·lustra el gran nivell de competitivitat que tradicionalment ha tingut la selecció d’Alemanya en els grans torneigs internacionals. Durant anys va ser molt freqüent veure la samarreta de la ‘Maanschaft’ a l’esglaó més alt del podi i això li va significar 3 mundials i 3 eurocopes al país germànic. L’últim títol guanyat, però, és l’Eurocopa del 1996. Això i el fet de que durant els darrers anys no hagin sortit jugadors tant destacats com els d’èpoques anteriors (Beckenbauer, Rummenigge, Völler, Mätthaus,…) ha suposat que el nom d’Alemanya es deixés de tenir en compte com una d’aquelles poques seleccions que sempre són les clares favorites.